Penjo aquí l’article que vaig publicar al suplement Tic de la revista Guix el mes d’octubre de l’any 2005. Es troba també en pdf en aquest enllaç de LaFarga.cat.
El sistema educatiu té davant seu reptes permanents que el situen en un context de reflexió i renovació constant. Un dels més interessants que s’està creant darrerament dintre de la comunitat educativa, i dintre d’aquesta, a l’entorn TIC, està focalitzat amb l’ús i la difusió cada vegada més important del programari lliure.
El programari lliure ha irromput amb molta força durant els dos o tres últims anys, tot i que aquesta interpretació de l’ús del programari no és ni de bon tros un concepte nou. De què estem parlant quan parlem del programari lliure? Per què té tanta importància en el món educatiu? Si estem parlant de programari lliure vol dir que només ens estem centrant en una part tècnica i tecnològica, o també té a veure amb d’altres àmbits educatius? I què passa amb el tot el coneixement que s’havia aconseguit amb l’ús de programari amb plataformes propietàries, i que avui dia encara són majoritàriament utilitzades arreu del món?
El programari lliure el va definir el físic i programador informàtic nord-americà Richard Stallman l’any 1983. Segons ell, s’han d’acomplir quatre principis bàsics per identificar un programari com a lliure. El primer de tot, anomenat “llibertat 0″, és que es pugui fer servir per qualsevol propòsit que l’usuari vulgui. El segon, anomenat “llibertat 1″, és que es pugui modificar i adaptar a les pròpies necessitats que aquest usuari desitgi. El tercer – llibertat 2- fa referència al dret de poder copiar i donar l’aplicació tantes vegades com es vulgui i a qui es vulgui. I el quart i últim – llibertat 3 – és que es pugui millorar aquest codi i fer públiques aquestes millores perquè tothom se’n pugui beneficiar i aprendre’n alhora.
Per tant, ens trobem davant un concepte de programari que situa a l’usuari en una nova posició que li permet no només fer servir una aplicació, sinó conèixer com està feta, detectar possibles errades o millores, i traspassar aquest coneixement als demés per poder millorar encara més el producte. Sota aquesta perspectiva doncs, el programari lliure suposa un canvi de concepció radical respecte a la manera d’entendre la tecnologia, ja que promou el dret de triar i d’utilitzar les aplicacions informàtiques en funció de l’interès de l’individu i/o del col·lectiu que el representa. Aquest fet és clau a la societat, però ho és encara més al món educatiu, ja que és l’escola el primer pas on aquesta manera d’entendre i fer servir la tecnologia es pot produir d’una manera reglada i consistent.
Vivim i treballem dins un context que permanentment fa referència a la Societat de la Informació i a la del Coneixement. Aquest context ens ve marcat per les principals agendes polítiques de països com Catalunya, Espanya, i entorns macroestatals com els de la Unió Europea. La Cimera de Lisboa de l’any 2000, o la propera Cimera sobre la Societat de la Informació, que es celebrarà a Tunis el proper mes de novembre, són una mostra de la importància del debat. Ambdues coincideixen en la importància de treballar per la llibertat d’accés al coneixement i a la informació com un fet clau per desenvolupar una societat més oberta, més preparada, més solidària i més innovadora.
Alguns dels objectius que es tractaran a diuen el següent:
(…)
26. Un domini públic ric és un factor essencial del creixement de la Societat de la Informació, ja que genera avantatges múltiples com un públic instruït, noves ocupacions, innovació, oportunitats comercials i l’avanç de les ciències. La informació del domini públic ha de ser fàcilment accessible com a suport de la Societat de la Informació, i ha de ser protegida de tota apropiació indeguda.
(…)
27. Es pot fomentar l’accés a la informació i al coneixement sensibilitzant a totes les parts interessades de les possibilitats que brinden els diferents models de programari, el que inclou programari protegit, de font oberta i programari lliure, per créixer la competència, l’accés dels usuaris i la diversitat d’opcions, i permetre que tots els usuaris desenvolupin les solucions que millor s’ajustin a les seves necessitats. L’accés assequible al programari s’ha de considerar com un component important d’una Societat de la Informació veritablement integradora”.
(…)
I és aquí on el programari lliure, així com els estàndards oberts, s’han posicionat com un dels eixos centrals a l’hora de poder garantir aquests principis abans esmentats. Fins fa pocs anys, i dins el context de l’entorn de l’usuari –els entorns de servidors fa temps que ofereixen una alternativa plenament competent a les plataformes propietàries- les solucions de programari propietari eren les més utilitzades a l’hora d’oferir serveis i eines als usuaris, i a més no existien alternatives lliures solvents. Això suposava -i de fet, encara ho és- una despesa elevada amb costos de llicències, que podem considerar com a multimilionària si ens situem dins d’esquemes corporatius o d’administració pública.
L’exemple del Brasil, és molt clar i contundent, ja que aquest país es gasta cada any uns 1.000 milions de dòlars en despeses en llicències de programari que s’envien majoritàriament als Estats Units, mentre que el seu pla contra la gana va tenir l’any 2003 un pressupost de 507 milions de dòlars. Per qualsevol país que vulgui créixer dins el context de la Societat del Coneixement, aquesta política de llicències és absolutament desmesurada.
A més, comporta una dependència absoluta cap a les empreses desenvolupadores de programari en marcar les pautes d’actualització i renovació del programari. Són coneguts els casos de determinats processadors de text que, a mesura que han presentat al mercat noves versions, han deixat de ser compatibles amb versions anteriors del mateix processador, deixant-los per tant inservibles per qualsevol feina de continuïtat. Com també la recomanació de renovar el maquinari per no poder assumir la instal·lació d’un nou sistema operatiu, moltes vegades deixant de banda altres conceptes molt més importants com l’estabilitat i la seguretat.
Avui dia la situació ha canviat molt, i existeixen alternatives lliures plenament capaces i sòlides de poder oferir solucions tecnològiques adaptades a molt tipus de perfils d’usuaris, siguin avançats o no. La maduració de distribucions o sistemes operatius com Debian, Fedora, Mandriva, Suse o Ubuntu, acompanyades de milers d’aplicacions per tot tipus de perfils (on l’educatiu és un dels que en surt més ben parat), de fàcil instal·lació i ús, és una bona mostra de tot allò que el programari lliure pot oferir. Programes com el navegador Mozilla Firefox, la suite ofimàtica OpenOffice, el GIMP com a programa de retocs gràfics, l’Evolution, el Thunderbird com a programes de correu electrònic, i un llarguíssim etcètera, són alguns dels més coneguts i utilitzats.
En aquest escenari, cal citar la importància cabdal que tenen les institucions públiques. Aquestes es troben amb el repte d’optimitzar les despeses realitzades, de garantir que les dades públiques no estiguin sotmeses a polítiques empresarials privades, i de treballar pel dret de tots els ciutadans i ciutadanes a poder accedir a la informació sense que hi hagi cap plataforma de pagament pel mig que condicioni el seu ús. L’administració pública doncs, si es posiciona com a responsable de l’accés al coneixement, és responsable de garantir un accés a la informació d’igualtat per tothom per sobre de qualsevol directriu tecnològica recomanada sota una òptica merament mercantilista.
I, en aquesta línia, es poden trobar a l’estat espanyol bons exemples com els de les comunitats autònomes d’Extremadura, Andalusia, Catalunya, Castella-La Mancha, País Valencià i Madrid, amb una política de suport i ús del programari lliure a diferents àmbits. Molt recentment, Catalunya, que ha apostat d’una forma clara en aquest sentit, es prepara per disposar pel proper curs d’una distribució GNU/Linux que podran fer servir els centres educatius del país, així com també ha iniciat, dins la pròpia administració, un procés de migració dels seus sistemes informàtics cap el programari lliure.
A més dels exemples a les comunitats autònomes, es podrien citar altres casos com els del Ministeri d’Administracions Públiques espanyol, iniciatives dins la Unió Europea, i països com Brasil, l’Índia i la Xina, aquests dos últims autèntics monstres informàtics que s’han convertit en potències mundials i en una amenaça real per la fins ara totpoderosa indústria del programari nord-americana.
La societat necessita tenir el dret i la llibertat per poder accedir a tot el seu coneixement. I no només podem parlar de programari. Cal revisar molts dels models actuals de transmissió d’informació i d’accés al coneixement. Parlem de dades, però també hem de parlar de l’accés universal a la cultura, a través d’alternatives cada vegada més sòlides, com les llicències CreativeCommons, que permetrien per exemple, crear grans fons documentals i de recursos d’accés lliure per la comunitat educativa.
Hem d’ajudar a construir persones amb capacitat per poder fabricar-se el seu propi futur. Per tant, no hi ha temps per perdre. Tenim un camí difícil de recórrer, però es troba ple de possibilitats i d’oportunitats.
